M'arriba per correu un avís sobre un curiós objecte per mesurar la quantitat de espaguetis i encertar sempre.
Jo no el necessito, per a mesurar la quantitat d'espaguetis agafo un bon grapat, en poso algún més per a poder repetir i aleshores n'hi afegeixo uns quants per al dinar de demà...

Però com a objecte m'ha resultat molt atractiu -amb aquest diafragma tan sci-fi-

Aquí el medidor a la venda

D'esqueixades n'hi ha tantes com famílies.
També de teoríes sobre l'esqueixada (que si el bacallà tallat petit per a que absorveixi l'oli, que si l'emulsió de la gelatina del bacallà amb l'oli, que si olives negres sí, que si olives negres no, que si vinagre o que si llimona,...).

I jo, pobre de mí, només se que avui quan anavem a plaça a caçar el dinar, aixafats pels fotons, matxucats per els ultraviolats, aplanats per Apolo... només volíem un dinar d'esqueixada.
Saborosa, sana i definitivament fresca.

Aquesta és la meva esqueixada
(no puc posar 'nostre', perque el fan de les olives negres sóc jo):

-500 grs de bacallà dessalat al punt de sal (quin punt? al punt!! al bó!! al saborós!!...bé, ja m'enteneu).
- Una ceba tendra grossa o dues mitjanes.
- Un bon grapat d'olives negres sense pinyol -si no sou dropos as myself les podeu despinyolar vosaltres...
- 300 grs. de tomàquet de branca, ben dolç i madur.
- Oli d'oliva verge.
- El suc de mitja llima.
- Sal i pebre.

Procediment:
Netejem els tomàquets i els tallem a trocets. Jo per esqueixada els tallo en 'grills' com si fóssin de mandarina.
Tallem la ceba en trocets també.
Les olives: per la meitat.
El bacallà: li treiem la pell i les espines, l'esqueixem a la mida que ens agradi (en el meu cas uns 2 cm de llarg per 1 cm d'ample). Com veieu, m'agrada notar la textura del bacallà.

Ho barrejem tot en un bol, li afegim sal, pebre i oli d'oliva. Compte amb la sal, que el bacallà ja en porta.
Finalment, li posem el suc de mitja llima i de vegades, li ratllo la pell amb el microplane per donar-li aroma.

Poseu una estona a la nevera.
Ha d'estar ben freda!!

PD: la meva família galega van FLIPAR la primera vegada que els hi vaig fer, no només perque està bona sino perque no imaginaven que ningú es menjés el bacallà dessalat sense cuinar-lo al foc.

Desiderandum, que és gerundium.

De la mateixa manera que la vida s'encarrega de proporcionar-nos la racció de problemes i mals de cap, també s'encarrega de proveir-nos de coses bones.

Així ha estat sempre i així serà. Desde que Annibal va fer torontollar un imperi que va civilitzar Europa (a base d'osties) fins avui.

Una de les alegríes que la vida m'ha regalat ha estat coincidir en l'espai-temps amb un grapat de persones sensacionals que viuen a Extremadura.

Dona la casualitat que la majoría són família, però no són sensacionals perque jo els miri amb bons ulls -que també- sino que són sensacionals perque són de la classe de gent que dona més del que acostuma a rebre.
I ho fan així... de natural.

I vet-ho aquí, que és on volía arribar, em trobo fent la llista de dessitjos gastronòmics per a aquesta setmana d'Agost que compartiré amb ells.
Setmana que ja se m'ha fet curta, la cabrona.


Foto: 'El hornillo', on tenen a Santa Eulália en el fornet que veieu i es clar, a l'Agost a 40 graus... ben rostideta la pobre. Les columnes i els frisos... romans es clar.


Desiderandum máximus:

-L'escapada a Portugal a menjar al Cristo.
-La fideuà del meu pare -LA FIDEUÁ-.
-Les croquetes de la meva mare -LES CROQUETES- amb permís de l'avia María.
-El dinar amb l'Alberto i l'Isabel a Esparragalejo.
-La nit al Teatro Romano, amb bocata king-size per a la mitja part.
Us asseguro que menjar un bocata de truita de patates amb pebrot escalivat mentre una pedra 'romana' se't clava al cul és molt i molt especial...i a sobre on vaig descobrir dues vegades (DUES!!) al gran Camarón de la Isla.
-L'arribada després de 12h en cotxe amb el menú ja demanat: Gaspatxo + truita patates.
-La visita a la carniceria per comprar 'prueba colorá' que m'emporto cap a Barcelona.
-La patatera (Manuel, tu y yo sabemos lo que casi todo el mundo se está perdiendo. Pobres). -La Torta del Casar. (sabieu que fa vint o trenta anys era un formatge de pobres que fins i tot es donava de menjar al porc???. Uala que fuerte nenes.)
-La Técula Mécula.
-Les 'madalenas de aceite' i 'marquesas' de la fleca de Torremejía.
-Les 'ancas de rana' d'Alange.
-La copeta de mosto amb una tapa al sortir de banyarse a 'La Charca'.

I altres que em deixo perque se que aquest viatge no dona temps (la mel de Yuste, per exemple).
En fí, falta mes i mig i mireu quina llista...

Darwin, durante sus años goliardescos en la universidad, era socio de un extravagante club de glotones, cuya prerrogativa era la de catar en compañía las carnes mas extrañas y, en ocasiones, repugnantes.

En su Autobiografía recuerda haber reunido tres conjuntos de datos para llegar a su descubrimiento.
En primer lugar, los fósiles de animales extiguindos parecidos a especies vivas, como la coraza del armadillo actual que recuerda a la del gliploptdonte: de hecho, durante el viaje comieron armadillos.

En segundo lugar como grupos de animales afines se sustituyen unos a otros desplazándose.
Los primeros restos óseos de una nueva especie resultaron ser los restos de una comida: se percató de que tenía ante el los huesos de una nueva especie de ñandú, más pequeña y posteriormente llamada 'Rhea darwinii' en su honor.

En tercer lugar, la distribución de las especies en las Galápagos...el vicegobernador le describió las variaciones, isla por isla, en los caparazones de las tortugas, de las cuales al parecer se alimentaba regularmente.

Darwin, pràcticamente, se ha comido las tres clases de pruebas más importantes de la evolución: una clase de 'vía gastronómica' hacia el descubrimiento científico.

Del llibre Creación sin Dios, de Telmo Pievani. Ediciones Akal.


Ara que fa dos segles que va neixer un dels esses humans que més a contribuit al coneixement humá, gràcies Charles.

Aquesta setmana, aprofitant els dia de festa he pogut avançar en dos dels eterns punts pendents a la recàmara:

- Veure uns quants capítols de la millor sèrie de ciencia ficció que mai s'ha fet: Battlestar Galactica (la de l'any 2004).
Un prodigi de guió on l'entorn sci-fi queda en un segòn (pero fonamental) plà: política, sexe, guerra, economía i lluita social, racisme, amor, amistat, pors i esperances,... best sci-fi, ever.

- Llegir un dels llibres que la biblioteca de Ripollet ha tingut a bé deixar-me per uns dies:

Tratado del garbanzo. (Robert Bistolfi i Farouk Mardam-Bey, Ediciones del oriente y del Mediterraneo)


"Desde Platón a Sartre, pasando por Plinio y Petronio, Harun al-Rachid y Carlomagno, Avicena e Ysacus, Boccaccio y Rabelais, Georges de La Tour y Mistral, veinte siglos de historia de la humanidad desfilan a lo largo de estas páginas para rendir un merecido homenaje a la más humilde de nuestras legumbres: el garbanzo"

Aquesta presentació, una mica carrinclona per al meu gust, ens introdueix al que és un tractat ple de dades i bastant complert (com a mínim per al que jo necessito). Durant la primera part del llibre aprenem la historia (per força donat que neix al mediterrani tindrem molta presència de l'orient proper).

Després tindrem receptes repartides en aperitius, amanides, purés, sopes, pans, entrants, plats principals i dolços.

Aquí us deixo una recepta d'exemple d'un llibre que jo no inclouría al menú fixe de l'estantería de casa però que que recomano vivament com a carn de biblioteca:

Cigrons amb coco (India): Nariyal kabli chana usal Ingredients:
250 grs de cigrons, 1 l d'aigua 60 ml d'oli de sèsam, una cullaradeta de comí, 2 cullaradetes de cilantre, mitja cullaradeta de fonoll 8 gras de pebre, una cullerada i mitja d'anacards o ametlles 250 ml de iogurt, 2 cullaradetes de ají (pebrot picant) 1 cullerada de

Preparaciò:
Mentre coem els cigrons, barrejem el comí, el cilantre, el fonoll, el pebre i els anacards. Es posen al foc per torrarlos en sec una mica, amb ull!! A continuació o piquem al morter i ho barregem amb el iogurt, el pebrot, el gengibre, el coco i mig got de brou. A la trituradora i homogeneitzem fins a obtenir una salsa espesa. Fregim les patates i les reservem. Fonem el ghee i hi fregim la mostassa i unes fulles de curry (meeth neem). Al final hi afegim els cigrons. Hi afegim també la salsa, abaixem el foc i deixem coure removent amb frequencia. S'afegeix la patata just abans de servir i ho decorem amb la llimona.

Un plat bén hindú!!

I ara una mica de sitar barrejat amb guitarreta:



PD, aquest és el pobre Gaius, un ionqui de la vida.

Ahir diumenge vem fer una de les millors coses que es poden fer a la vida: Anar a visitar la família.

Aquests darrers mesos han estat difícils per al nostre oncle Diego, que ha superat una situació personal dura i ho ha fet com sempre: preocupant-se més per els altres que per ell mateix.

Ens l'estimem molt al nostre tiet, i per això ahir vem anar a fer-li una visita i no podíem menys que portar-li un menú que li recordés als plats de l'infantesa, als plats que sempre seràn un èxit i un fracàs.
Un èxit perque són plats d'alegría i vinculats a una epoca ben feliç.
I un fracàs perque mai mai de la vida aconseguiràs fer el plat millor que la seva 'mamá', la nostra avia Maria.

En tot cas, no era l'objectiu aconseguir cap altre cosa que compartir una jornada dins d'una família que ens va acollir fa molts anys sense reserves i de tot cor. Ens va tocar la loteria, oiga.

De regal, vem compartir una estona amb la nostra cosina Anahí, el David i les seves tres filles que son simpàtiques i maques com la lluna plena.

Per tant, i concretant en el tema gastroblocaire, el menú era:

Gaspatxo.
Truita de patates.
Amanida de patata.

Si, el nostre oncle és d'arrel ben extremenya i s'havía de notar.

Aquest dijous vem tornar a asistir a una classe de MC Carbó (Master of Ceremonies Carbó per als que no estigueu avesats al llenguatge rapero). Com sempre va ser una amable invitació de la Gemma que vam acceptar encantats.

Aquesta vegada el tema central va ser 'la llimona'. De primer val a dir que la Mireia venia diferent que altres dies: d'estiu? Potser, perque no portava la típica jaqueta de cuiner, sino una samarreta de cotó ben fresqueta.
Aixó no m'importa gens, pensaràs. I potser tens raó però ja era un avís: avui és diferent.
I ho va ser: Tot eren postres!!

Val a dir que a casa ens repartim entre les opcions pro-salat (my sister), pro-dolç (my beloved gallega) i jo que ocupo una posició central. Per tant, ja sabem a quí li va fer més ilusió i a quí no tanta...

Una cosa que vaig agrair molt va ser el comentari de la Mireia sobre que 'saltaria' molt d'una recepta a l'altre i que ho feia expressament per a que no xerressim tant. Sincerament, la darrera vegada vaig trovar molt molest el nivell de soroll que hi havia que en moments no ens deixava escoltar la mestre.

Les receptes van ser tres:

LEMON CURD (perfecte, ja tenía ganes de veure'n un per decidir-me a fer-lo, una base imprescindible per progressar i millorar el meu nivell de pastisseria).

TARTALETA DE LEMON CURD I RAPSÒDIA DE FRUITA VERMELLA. Sensacional, sobre tot perque fer tartaletes ja no em farà cap por, i la rapsòdia és simplement una de les coses més meravelloses del món de les coses meravelloses.

PASTÍS DE MERENGA I LEMON CURD. Això ja no m'agrada tant, però també vem aprendre a fer la pasta brisa. Senzilla, fàcil i resultona.

De les tres, us poso la base i autèntic regal de la Mireia:

Lemon Curd:

Ingredients:
2 o 3 llimones grosses i tendres (aprox. 150 ml de suc).
2 ous
150 grs. de sucre
100 grs. de mantega

Procediment:

Batem els ous, reservem.

En una cassola al bany maria, barregem el sucre i la mantega. Afegim el suc i la pell de llimona.
S'ha de desfer el sucre (comprovar-ho amb el ditet, nens) i que no s'escalfi per sobre de 37 graus.

Sense deixar de remenar afegim els ous i ho coem 15 mins.

Colem i llestos!!

I al cotxe, de tornada i amb aquesta energia que ens dona la Carbó: